Anus Horribilis

Catedràtics (CLL fa servir l’habeas corpus propi que diu que tothom és catedràtic fins que no es demostri el contrari), CLL o, en la seva expressió intel•lectual, Càtedra Llopart, ha tingut un anus horriblis, és a dir, ens han sortit “almorranas com a punys” (citant el poeta) que ens han fet impossible seure davant l’ordinador a escriure. Però no cal patir, ja ens hem posat a dieta i hem reduït les nit de xoriço, pà amb all, i tequila.. de tal manera que ja podem tornar a seure, divagar i escriure.

Així doncs estigueu atents que en breu tornem a la càrrega amb tot els temes d’actualitat i passats de moda! Acceptem propostes, però no us espereu que us donem les gràcies ja que malgrat la desaparició de les morenes seguim fent cara de pomes agres.

Ja està tot dit, vigileu amb l’entropia que és una filla de la gran puta

Bon nadal!

Fomentant el treball?

Estem en una època convulsa, de cruïlla, on constantment s’estan posant en dubte les bases sobre les quals s’ha construït la societat moderna. Per exemple, es comença a veure que el creixement econòmic no va acompanyat d’un creixement de l’ocupació, tal i com portaven postulant els gurus de l’economia com a veritat inalienable durant les últimes dècades.http://www.expansion.com/agencia/efe/2011/04/14/16058884.html
Si ens aturem a analitzar la relació entre creixement econòmic i creixement de l’ocupació ens podem formular les següents preguntes:

1) Un creixement econòmic basat en l’especulació té les mateixes repercussions sobre l’ocupació que un model basat en la producció? I que un model econòmic basat en la R+D+i?

2) En el cas de decreixement econòmic, del qual parlen entesos en el camp de l’energia, com s’estableix la relació amb la ocupació?

En el primer cas sembla clar que la relació entre creixement econòmic i ocupació està estretament relacionada amb els pilar i fonaments sobre on s’ha forjat aquest creixement. A Espanya i a Catalunya s’ha forjat sobre totxo, sobre els cap de totxo que van fomentar aquest model i que van desincentivar-ne d’altres molt més potents.
En els temps on aquests cap de totxo comentaven que Espanya estava arribant els nivells econòmics i de benestar de França, ja feia temps que es desincentiva la industria del nostre país. Fabricar era de països en desenvolupament, el metall era de països en desenvolupament, el tèxtil era de països en desenvolupament, la indústria elèctrica? També, també. Tenien raó en que la industria havia d’evolucionar i deixar de fer feines amb poc valor afegit i passar-ne a fer-ne una evolució, una recerca, un desenvolupament i una innovació. En la majoria dels casos anteriorment comentats això no es va fer. Vam llençar les robes de treballadors i ens en vam posar unes altres molt llampants les del nou ric. I ens vam apuntar algun carro important com el de les telecos i internet, però no en vam saber fer teixit, nuclis tecnològics, no vam saber fer pinya sinó que van créixer uns bolets. Alguns molt potents, però bolets.

Ara ens trobem, que Xina, els treballadors, els productors, els que fan feines que aquí feiem fa uns quants anys enrere, aquests són els que compren deute Espanyol. (Evidentment ells són 1300 milions i els espanyols, doncs no tant). Ara ens trobem que els enginyers formats a Catalunya, amb un nivell com a mínim a la mitja europea no troben feina que no sigui una feina de becari clarament precari.
Pel que fa al decreixement, comença a haver-hi un moviment important i reconegut que ho planteja com a única alternativa sostenibilista viable, amb el que comença a quedar clar que si no es vol entrar en una espiral destructiva de la societat tal i com l’entenem s’hauran de buscar vies per desacoblar creixement econòmic i ocupació, començant per una evolució de la definició clàssica dels dos conceptes. En aquest sentit ja es comença a posar en crisis la definició de l’indicador de PIB per avaluar el progrés de les societats.http://cde.uv.es/documents/menudocuintern/item/5627-dictamen-comit%C3%A9-de-las-regiones-evaluar-el-progreso-m%C3%A1s-all%C3%A1-del-pib.html

En qualsevol cas, no cal ser economista per entreveure que darrera l’eufemisme “Foment del Treball” (la patronal), si ha amagat sempre la verdadera raó de ser que era el “Foment de les butxaques” (de la patronal evidentment). El que passa és que fins a data d’avui, amb totes les nostres particularitats com a país, el foment de les butxaques només es sabia fer fomentant el treball, amb més mà d’obra, posant totxo sobre totxo. Actualment sembla però que la manera de “fomentar les butxaques” ha canviat radicalment, ja no importa fomentar el treball, sinó que (a part de la font inesgotable de riquesa de l’arxiconeguda corruptela) la competitivitat i la innovació agafen força: tanmateix continuen sent idees vagues i poc concises.

Ara la patata calenta la tenen els economistes, que més enllà de justificar-se per no entendre la matèria amb la qual tracten (l’economia) o explicar-nos fútilment com hem arribat a aquesta situació, cal que per una vegada imaginin, pensin més enllà del simple anàlisi sovint esbiaixat de gràfics de dades històriques, i proposin receptes perquè la resta del món fora de la patronal pugui guanyar-se la vida, o sigui, fomentin el treball de veritat.

I respecte a aquest últim punt: de veritat es pensen que creurem que liberalitzant el mercat de treball amb el contracte únic s’aconseguirà fomentar el treball? Els contractes escombraria ja existeixen i tampoc se’n fan de nous, per tant l’únic al que s’arribarà és a eliminar les dues classes treballadores que existeixen (els fixes i els temporals) i a posar-los tots dins d’una mateixa bossa (bossa d’escombraria, és clar). Perquè, total, a qui li importa tenir una estabilitat laboral quan hi ha la possibilitat d’encadenar contracte rere contracte passant a ser considerat com una mercaderia més (comprar, utilitzar i llençar)?